Biblioteca pública Reload
[Editorial Febrer 2022] Ara que sembla que aviat deixarem enrere l’altiplà d’aquesta COVID-19 que ha tingut segrestades tantes activitats, lectures, il·lusions, projectes i energies, ens haurem de posar el casc de treball i fer recompte de víctimes.
Que ens hem deixat pel camí?
Programacions d’activitats establertes amb narradores, talleristes, laboratoris, xerrades, clubs, etc. En molts casos haurem de valorar si traslladar-les al món digital ha estat tan beneficiós com ens podem pensar, o si sols ha estat una eina per sobreviure tots plegats. Una fugida cap endavant. Caldrà renunciar al món digital que tan acollidorament ens ha rescatat, o haurem de viure-hi plegats? Després del descens d’usuaris, tornarem a recuperar les velles sensacions de sales plenes d’infants, estudiants, avis, etc.? O pel contrari es moderarà l’assistència als centres? El suport en paper entrarà en decadència, o per al contrari continuarà mirant de tu a tu el format electrònic? Jo que en soc un integrista no puc ser objectiu, però com a col·lectiu inquiet que som, podem rumiar distòpies i realitats abans que es plantegin. La distància física ha estat imprescindible fins ara, tant en els taulells com en l’atenció, i no sempre ha pogut anar acompanyada d’escalf i afecte: sabem que el nostre paper no és tan sols donar un servei; tant o més important és COM el donem. És una qüestió qualitativa, i en aquest sentit veiem que ens haurem d’adaptar a les necessitats dels diferents col·lectius; i si no en som capaços o no estem preparats, n’haurem d’aprendre, i n’aprendrem.
No fem biblioteques replicants! Que cada biblioteca sigui diferent i diversa, amb punts d’interès personalitzats, ja que els nostres usuaris no son els mateixos. Les relacions socials s’han congelat; siguem nosaltres un pol de desglaç. No ens despistem, no descuidem el potencial dels vestíbuls, que l’autopréstec vagi sempre acompanyat de l’atenció humana adequada. Som nosaltres qui gestionem les màquines, i no a l’inrevés. No condemnem la gent gran a comunicar-se per APP i robots. El tracte humà serà cada cop més un valor a l’alça.
Quines oportunitats trobarem?
Les ganes de tornar dels usuaris i les seves necessitats creixents d’oci i coneixement (d’altra banda, res nou); el PI gratuït és una benedicció celestial; les energies renovades de la vella guàrdia de bibliotecàries sumada a les noves generacions (una combinació imparable); els nous hàbits tecnològics aplicats a la feina (teletreball, accés remot a les eines tecnològiques); la reconsolidació dels nostres centres com a nuclis de socialització municipal i expansió cultural: siguem punts de reunió; la cada cop més creixent demanda de refugi i el nostre deure de donar-lo; i per últim: que no cobrem entrada.
Tornarà a ser tot igual que abans?
Qui sap! Però sí que m’atreveixo a pronosticar que nosaltres seguirem sent un dels serveis més ESSENCIALS i ben valorats per la població, perquè som molt bons, ens hi trenquem les banyes, i tenim els mitjans. I si no son suficients, els demanarem i insistirem perquè tant els usuaris com el nostre col·lectiu ens els mereixem. Perquè som conscients del privilegi que tenim estant on estem i sent qui som.
Moltes preguntes sense resposta, però de ben segur que a les properes Jornades Catalanes en trobarem entre totes.
Jaume Vilarrubí
