La biblioteca minvant
[Editorial desembre 2021] La Mireia és una adolescent. En aquests moments desconeix que el govern actual —més endavant es referirà també als antics— l’està privant d’un dret reconegut per llei, el de tenir una biblioteca escolar al seu centre. Ella està en la franja del 43,2%, la dels bibliocarros, la dels «no tens biblioteca escolar però la lectura és als passadissos», la dels «tenim llibres a les aules». La Safa, una de les seves millors amigues, estudia en un altre centre. Ella és a la del 56,8%, el de la biblioteca escolar viva, dinàmica i potent —hi ha la Marta, una bibliotecària experta— amb obres actuals i originals que pot llegir a l’espai jove que hi ha a la mateixa biblioteca. Quan parlen entre elles la Safa li conta què són els àlbums il·lustrats i on cercar la informació a Internet. «M’ho ha explicat la Marta»—, li diu amb il·lusió . La Mireia no pot deixar d’escoltar mentre es mou entre l’enveja i l’estima cap a la seva amiga, sobretot quan s’indigna perquè no sap quan tindran llibres nous o si la Marta es podrà quedar a la biblioteca. Les dues creuen que no n’hi ha dret. Bé, les tres; la Marta també.
L’Arnau és un professor curiós. Aquest any ha tingut mala sort. Formava part del 56,8% i, de cop i volta, ha passat a formar part del 43,2%. Coses de la vida. Acostumat com estava a treballar braç a braç amb el bibliotecari escolar programant lectures compartides i motivant, buscant i adequant temàtiques per als alumnes, treballant conjuntament continguts a partir de l’actualitat, ara se sent orfe. Va preguntar per la biblioteca escolar a l’arribar al centre i li van dir que no s’havia pogut mantenir. La resposta fou clara: manca d’inversió per adequar el mobiliari, falta de material informàtic i llibres totalment obsolets (es veu que eren donatius del propi professorat). Quina diferència! Com hi pot haver aquestes desigualtats entre centres?, es va preguntar. Com és que no podem estar —com a centre educatiu— a la franja del 56,8%? L’Arnau creu que no n’hi ha dret.
La Isabel és una mare que va batallar molt perquè la biblioteca escolar del centre on anaven els seus fills disposés de les millors condicions. Coneix perfectament que el foment de la lectura és una eina imprescindible per construir individus lliures i crítics. I així ho expressa, hi lluita i ho reivindica a cada reunió de l’AFA (Associació de Famílies d’Alumnes). Allí es troba amb l’Amal, que desconeix tot aquest món però que l’encurioseix allò que la seva companya exigeix amb tanta vehemència. Deu ser important, pensa. L’Amal també vol que la seva filla tingui accés a allò que, malauradament, no va poder tenir ella. Per aquesta raó, després d’escoltar i parlar amb la Isabel, quan va a les portes obertes dels centres educatius una de les preguntes que fa va dirigida a saber si aquell institut té biblioteca escolar i, molt important, si hi ha una professional que la dinamitzi. Depenent de la resposta decidirà, ràpidament, si vol aquell centre per a la seva filla. Molts dels centres li diuen que no en tenen. Li parlen del pressupost. Ella no hi entén, en números. Ho parla amb la Isabel i creuen que no n’hi ha dret.
La Júlia és bibliotecària i fa temps que vol dedicar-se al món de les biblioteques escolars. Ella sap que és un entorn precaritzat, però és el que li agrada. Ha treballat a molts centres, però mai no ha tingut la continuïtat desitjada perquè estava contractada per l’AFA i depenent, sempre, de la direcció del centre. I malgrat que l’alumnat, el professorat i les famílies estaven encantades, no li van poder allargar el contracte per una qüestió, novament, de pressupost. És el mercat, amigues. N’està farta. Ella sí que coneix l’article 88 de la LEC i també sap que les biblioteques escolars no es dinamitzen soles. Coneix, a partir de l’experiència —igual que l’Arnau— que és molt diferent tenir una biblioteca escolar actualitzada (amb pressupost), dinàmica, potent, viva i amb una professional al davant i al darrera que no tenir-ne. No hi ha dret, crida.
Veritablement, NO HI HA DRET. El fet que es vulneri la llei amb unes dades esfereïdores hauria d’obrir telenotícies, diaris i hauria d’encapçalar les reivindicacions de tots els partits polítics. La biblioteca escolar i el seu bon funcionament ha de ser innegociable per a qualsevol govern. Tenir aquest servei dinamitzat a l’escola –la Júlia o la Marta us podrien explicar què significa això– assegura un major increment de les competències lingüístiques i informacionals –la Mireia i la Safa en són coneixedores–, ajuda el professorat –ho diu l’Arnau– a poder desenvolupar millor la tasca docent i les famílies –començant per la Isabel i acabant per la Safa– observen com a les seves filles i fills se’ls obre un nou món de possibilitats i relació amb la lectura i la informació.
Si els mitjans d’informació (en gran mesura) o els polítics (en la seva totalitat) no són capaços de veure allò que s’està perpetrant des de fa anys, ens tocarà, des de les institucions i amb l’ajuda de tothom, reivindicar allò que, com a mínim, assegura la llei. El Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes de Catalunya té molt clar que és un dels seus objectius prioritaris, i com que sabem que les lluites compartides són més poderoses, fem una crida a totes les Mireia, Safa, Arnau, Isabel, Amal, Júlia, Marta, etc. per reivindicar les biblioteques escolars.
I ens toca com a societat. És clar, que ens toca! M’hauria agradat haver titulat l’editorial «La biblioteca creixent» perquè voldria dir que s’ha començat a revertir la situació, però, com sabeu, no és així. I penseu, per un moment, que les dades mostrades són d’abans de la pandèmia. Per tant, sí, ens toca, és urgent i ens hi va molt.
Jordi Bosch
Secretari del COBDC
La Junta COBDC 2020-2024
