Reforma de la LPI: encerts i errades d’una reforma només parcial

(Editorial Novembre 2014) El passat 30 d’octubre el Congrés dels Diputats de Madrid va aprovar finalment una reforma, llargament esperada, de la Llei de Propietat Intel·lectual (LPI). No obstant aquesta aprovació, es tracta d’una llei que neix amb data de caducitat: malgrat que entri en vigor a partir de l’1 de gener de 2015, durant l’any vinent es portarà a terme una reforma integral i a fons de la matèria. Una reforma de la LPI amb una més que evident falta de recorregut, que possiblement no solucionarà a fons els aspectes més preocupants de la mateixa. Sens dubte es tracta d’un greu problema. Com a Col·legi professional apostem per una planificació global, consensuada i pactada amb tots els actors, a llarg termini, més enllà de legislatures curtplacistes, i que resolgui totes les sensibilitats amb una més que suficient proporcionalitat legislativa. No és lògic ni coherent que un govern legisli només amb solucions de curta durada; és una manera d’actuar que no compartim.

Malgrat tot, aquesta reforma introdueix tres punts positius. En primer lloc, incorpora una via civil per jutjar els delictes de propietat intel·lectual, aspecte que atorga un major camp d’acció i més marge de maniobra. Sense entrar a valorar el fons, l’establiment de mecanismes judicials necessaris, fins ara inexistents, és important i aporta una capacitat més gran d’actuació en cas de delicte. En segon lloc, s’han millorat i ampliat els mecanismes de control i de transparència de les entitats de gestió, com la SGAE o CEDRO, tot establint més controls sobre les seves tarifes. Unes tarifes, sens dubte, que molts dels usuaris finals d’aquests drets veuen abusives. Celebrem l’aplicació d’aquests mecanismes en unes entitats fins ara molt opaques, a les quals la transparència aportarà una llum que creiem molt necessària. Finalment, aquesta reforma inclou la transposició de dues normes europees: per una banda, l’ampliació del termini de protecció dels fonogrames fins als 70 anys; i per l’altra, la facilitació de l’ús per part d’institucions culturals d’obres orfes.

També hi ha, però, aspectes negatius a tenir en compte, dels quals en volem destacar dos. El primer és la limitació més restrictiva dels supòsits de còpia privada. En segon lloc, la compensació equitativa per còpia privada anirà a càrrec dels Pressupostos Generals de l’Estat: així, de facto, la compensació l’estarem pagant tots els ciutadans; uns 5 milions d’euros. No cal dir que no compartim aquesta criminalització dels supòsits de còpia privada (còpia sense afany crematístic, cal dir-ho); no tots els ciutadans són pirates ja d’entrada. Ni compartim, per descomptat, la socialització de les pèrdues per la còpia privada en els Pressupostos de l’Estat espanyol. En aquest últim punt, fins i tot el Tribunal Suprem ha preguntat a la UE si és coherent amb la legislació europea.

Des del Col·legi valorem positivament aquestes millores, però estarem també atents que es resolguin els punts negatius que hi hem detectat. Com a institució professional, busquem i creiem en el necessari respecte entre l’equilibri perquè els autors rebin una compensació pel seu treball intel·lectual i l’accés universal i lliure a la cultura que sempre han simbolitzat les biblioteques.